“El meu germà ha deixat d’anar a Castàlia uns anys abans; mon pare, també. Hi ha una època en què he anat soles, o quasi, però no; hi ha la grada, els companys sense nom i de tant en tant el gol, que ens fa ser qui som, allà, asseguts, esperant que acabe ja que anem guanyant”.
Fragment del relat Castàlia, del llibre Els diumenges.
