Llibres, històries

Categoria: Textos

La calor de l’estiu

“Era agost, primera hora de la vesprada, i la calor era insuportable. Vam aplegar en el cotxe familiar i allò primer que vam saber era que el poble estava ple de borratxos. Un borratxo lluint gorra de plat ens va indicar, sense que li ho demanàrem i amb veu farfallosa, com orientar-nos entre els quatre carrers del poble; més borratxos entraven i eixien d’una espècie de bar sense rètol on una dona mil·lenària flanquejada de barrils de cervesa buits servia, només, alcohol; vam topetar borratxos pel carrer desafiant la solana i Fontana i Mari, per descomptat, ens van rebre entonats. Era estiu, la calor era insuportable i allà això es combatia a base de cubates i de café-licor”.

Fragment del relat Els Fontanta, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

cerol 003

Diumenge al polígon

foto polígon

“De fons sona un fil musical, gairebé el gemec agut i ofegat d’una cançó que no conec i que és com totes les que podria imaginar sonant ací. Lluentor, tota: al terra i a les parets blanques i a les columnes de marbre terrós, congelada als aparadors del semicercle de botigues que queden a l’esquerra, llançada amunt i avall per les escales mecàniques. Camine, cap a l’esquerra, roba de dona, decoració de la llar, sabates, roba interior. Tot impecable, ningú distrau de la perfecció estàtica dels maniquins, dels falsos rebedors d’habitatges inexistents”.

Fragment del relat Polígon, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

La grada, els companys sense nom, el gol

Foto Castàlia

“El meu germà ha deixat d’anar a Castàlia uns anys abans; mon pare, també. Hi ha una època en què he anat soles, o quasi, però no; hi ha la grada, els companys sense nom i de tant en tant el gol, que ens fa ser qui som, allà, asseguts, esperant que acabe ja que anem guanyant”.

Fragment del relat Castàlia, del llibre Els diumenges.

Sèquies a dues bandes, flashos de sol

L'ALQUERIA

“El noguer que ha plantat el iaio, que és menut i és gran i és enorme tant que les branques passen per fora de la reixa i la primera nou que dóna, per als néts, per a mi i per al meu germà mitja per cadascun i les nous que a l’arbre són verdes i no semblen nous i el iaio que assenteix com si li diguera de quin color és el cel i les plataneres ja fan plàtans, són xicotets però dolços, molt més que els de la tenda on va a parar, i el primer, és clar, per als néts, i la iaia que a veure si els senta malament que encara està verd i el iaio però què dius, Paquita, si està de categoria”.

Fragment del relat L’Alqueria, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

Les dones que potser no tornarem a veure

“[…] hi ha eixe muscle que miraria tota la nit i sona una que per fi m’agrada de veres perquè és més rock’n’roll que no metall i perquè la conec i per copsar la bellesa de la música l’has de sentir dues vegades la de la dona amb un colp d’ull és prou i algú diu que semblen, ells i elles, massa joves en l’aparador com si foren per a nosaltres i ella, una ella, tan massa jove que em fereix quasi m’ofén i jo pregunte no sé si en veu alta què tenen i on van les dones que potser no tornarem a veure mentre esperem a la barra i sabem que no tenim res millor a fer […]”.

Fragment del relat El dia després, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

Foto El dia després

Els afores

ciutat2

“Els afores de les ciutats són cada cop més presents, voltant les àrees urbanes, van estenent-se fins arribar amb el seu avís al cor mateix de la vida urbana. És el retorn d’allò reprimit, fins el punt que, a poc a poc, tot acaba per semblar afores”.

Fragment del relat La ciutat de la memòria, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

 

Repic a repic

parxis1

“Però només el parxís imprimia eixa cadència única a la vesprada la qual, repic a repic de daus al cubilet, es congelava en un avant i arrere ancorat en l’instant, comptar vint en menjar una fitxa, deu en entrar a casa”.

Fragment del relat Els diumenges.

(Fotografia: Amparo Piquer).

El dia del coet

imatge entrada mart_2

“Estic assegut a tocar d’ella, cama amb cama, enfront del límit exterior de la nostra cúpula, i em pregunta sense deixar de mirar més enllà si em recorde del dia del coet. Jo somric i mire la seua galta esquerra i li dic que el que més recorde és la sensació que algun dia estaria allà dalt, viuria allà dalt, encara que allà dalt era el cel negre perquè ens deien on havíem de mirar i ningú no hi veia res, allà dalt”.

Fragment del relat Mart, del llibre Els diumenges.

(Fotografia: Reis Lliberós)

© 2024 Miquel Torres

Tema de Anders NorenAmunt ↑